L’obra reflexiona sobre com l’ésser humà ha transformat els recursos naturals per adaptar-los a les seves necessitats, creant un nou entorn. L'espai ens porta a pensar-hi amb la pedrera i el marge de pedra seca. Si tinguéssim un retrat de cadascuna de les pedres a mig transportar i les ajuntéssim, veuríem com apareixen uns camins empedrats que suren en l'aire.

El mateix podríem fer amb tots els materials extrets de l'entorn que han traçat una xarxa de camins aeris. Així veuríem fins a quin punt estem connectats amb el que ens envolta, com en depeníem i, encara que no ho sembli, en seguim depenent. En concret a les Gavarres els camins del suro han definit el territori i l'entorn social.

Ens preguntem també, si en el moment en què estem, les pedres han de seguir anant de la pedrera al marge. Podria ser que calgués parar. O fins i tot recular del marge a la pedrera, i intentar que les coses tornin al seu lloc amb l'esperança que siguem a temps de recuperar l'equilibri perdut. Les pedres van o venen? Les pedres haurien d'anar o haurien de venir?