Gavarres
Xavier Vilagut
EL TEMPLE DELS DÉUS AMAGATS
En contemplar l’espai que havia d’intervenir —la vella pedrera de Can Sitjà, el primer que vaig pensar va ser en la seva bellesa, i tot seguit en el seu poder, en la seva força.
Vaig imaginar que, posés el que posés, la pedrera acabaria devorant-lo. És com un escenari, sí, però també com una gran boca oberta.
Podia adaptar-m’hi o enfrontar-m’hi. Utilitzar els elements naturals de l’entorn hauria significat dissoldre l’obra en el paisatge. Per això vaig optar per la confrontació. Però lluitar contra la pedrera era una causa perduda si no es tractava d’un enfrontament pactat, respectuós, acceptat per aquella mola de roques famolenques. L’única possibilitat era el contrast: de forma i de color. El material, per respecte, havia de ser natural. Vaig escollir la fusta recuperada.
Rectes, verticalitat i un cromatisme contrari al de l’entorn marcarien la estratègia de l’obra.
La idea de l’obra va sorgir gairebé de seguida: els déus. Però, quins déus? Tots.
El paisatge, amb el seu aire sagrat i el seu caràcter escenogràfic, evoca temps remots i sembla brollar de textos antics, mentre els olivers que flanquegen el camí volen ser-ne partícips. L’obra, aleshores, es va convertir en un temple dedicat als déus.
Els déus, segons es diu, ho van crear tot: aquest paradís bell, perfecte i cruel on tothom devora tothom. També van crear els homenets, que es van col·locar al capdamunt del triangle jeràrquic. Homes que temen, estimen i adoren els seus déus sense haver-los vist mai.
Durant segles, diferents déus —cadascun amb el seu propi “pentinat”— han dictat allò que és permès i allò que és prohibit, el bé i el mal, el que es premia i el que es castiga.
Ho controlen tot, però no diuen res. Invisibles, transparents, romanen amagats, mentre els homes es barallen ferotgement per imposar el domini del seu propi déu, ells, en silenci.
La intervenció és, així, un temple que acull als Déus Amagats.
El color del temple i els seus detalls s’inspira en els teatrins de putxinel·lis, en els circs ambulants i en els antics carruatges de xarlatans.
Xavier Vilagut va començar a treballar la pintura i l’escultura l’any 1980.
Llicenciat a la Facultat de Belles Arts a Barcelona, ha tingut diferents estudis a Barcelona i l’últim va ser a La Escocesa (Centre Artístic de Barcelona) durant nou anys. Actualment el seu estudi s’ubica a una masia de Sant Miquel de Campmajor, on hi resideix.
La seva obra es una part d’una seqüencia d’una sèrie de series. Cada obra es la continuació de l’anterior y la proposta de la següent. Ha utilitzat diferents llenguatges experimentant amb les seves interseccions. Utilitza infinitat de materials i suports en funció del seu objectiu.
Vilagut s’expressa amb discursos que fugen de la comprensió textual, deixa obert el relat per a que segueixi viu. Les influències son el que l’envolta i es revela contra la insignificança humana descontextualitzant-la de l’horror i la tragèdia amb un llenguatge cínicament lúdic, de contrastos i de semi-paròdia per incidir a la superficialitat i caducitat de tot.
Realitza diferents sèries que acaben fonent-se entre elles sent obres independents i al mateix temps complementaries.