Gavarres
Rosa Aguiló
La bugada
Les goges, les dones d’aigua, les bruixes bones feien bugada a la llum de la lluna per a què la roba els quedés més blanca.
Les dones d’aigua són llegenda. Però és ben cert que les dones s’han mullat molt al llarg de la història. Metafòricament i físicament. Es mullaven les mans rentant a casa (el menjar, la canalla, el terra...). I es mullaven les mans rentant al safareig. Però allà no estaven soles. Allà podien xafardejar (fer safareig), i podien despotricar, i queixar-se, i fer pinya o barallar-se entre elles. No eren pas bruixes, sinó dones de carn i ossos a qui es negava el dret de ser elles mateixes amb llibertat.
Les seves ànimes són encara presents al safareig, ara eixut. I la pedra blava (Blauet Montserrat) que feien servir per blanquejar els llençols, que no pas llum de lluna, en vol ser el símbol i el testimoni.
Nascuda a Palafrugell l’any 1964, és llicenciada en belles arts per la Universitat de Barcelona i catedràtica d’arts plàstiques i disseny des de 2002 a l’Escola d’Art d’Olot, on és professora de dibuix i color des del 1989. Ha treballat també com a professora de dibuix, observació i representació al Departament de Didàctiques Específiques de la Universitat de Girona.
Cerca la comunicació amb l’espectador, encomanar emocions viscudes i mostrar conceptes amb diferents llenguatges artístics. De ben segur que la natura —l’observació dels petits canvis, les llums i l’espai que ocupa— és el referent que sempre l’acompanya, l’absorbeix i l’emociona. Intervenir en un espai, més enllà de les parets d’una galeria, transformar-lo i donar-li una nova dimensió transitable, ni que sigui de manera efímera, és la manifestació més real i sòlida de l’intangible imaginari.
La primera exposició individual la va fer el 1993 a la Cast Iron Gallery de Nova York. Ha exposat també a la Sala Fidel Aguilar de Girona, a Ginebra, a la Nau Côclea de Camallera o al Palau Solterra de la Fundació Vila Casas. La darrera exposició, «Esquenes», va tenir lloc al Museu del Suro de Palafrugell (2023).
Paral·lelament, ha exposat instal·lacions efímeres. En destaquen Temps per mirar el temps, a la Sala Fidel Aguilar (1994); Les flors de Lakmé, a la Fundació Vila Casas (Palafrugell, 2017), i Games, al Museu d’Art de Girona (2018), entre moltes altres. La darrera va ser Fragilitat d’un paisatge que consumim, als Balcons de la Casa Puig de Palafrugell (2024).
Forma part de la col·lecció permanent de la Fundació Vila Casas, del Fons d’Art del Museu d’Història de Catalunya (Girona), del Fons d’Art de l’Ajuntament de Palafrugell i del Fons Amics del Museu d’Art de Girona, entre d’altres.