Quan vaig arribar en aquest indret, la curiositat em va guiar a mirar amunt i avall, i vaig descobrir el forn del Mas Antoniet, un lloc inquietant que et convida a entrar-hi.

Vaig buscar, però no hi havia cap resta de rajol, tan sols els buits de la graella, les boques, la fogaina i les parets. No hi havia sostre: és a cel obert ara, la llum hi entra discretament, i la vegetació ha anat creixent i el protegeix.

El projecte va anar prenent forma quan vaig arribar al meu taller. Jo tenia a la retina l’espai interior del forn, la graella i els buits que amagava la solera, i que amb el pas del temps tot ha quedat cobert de molsa i terra, també d’argila.

Aquest espai em demana NO posar-hi color, em demana respectar les formes que han perdurat malgrat les inclemències del temps.

Vaig començar a modelar argila blanca. Una peça darrere l’altra, fluïen les peces totes iguals, però cadascuna d’elles amb trets diferents, modelades a mà, una a una, amb tan sols el gest de les mans i, amb la cuita, la consolidació de les formes, ara inalterables. Al final estava immersa en una mena de bogeria; necessitava moltes peces, unes 120 o més.

Formes com estalagmites, emergents del terra, formes creixents i blanques, amb una mica de moviment per l’aire que s’escola a través dels forats de la terra, formades per l’aigua que potser mai més veurem brollar en llocs com la font dels Gossos.