Gavarres
Josep Bamala
L'alba és l'hora dels herois
És una peça realitzada amb fusta reciclada, branques, miralls i còdols de riu.
Treballo amb les caixes de plàstic per a fruita. Il·luminar-les, em va portar a observar la inconsistència dels límits del material que feia servir. Les meves escultures tenien estructura, forma i relat. Però alhora una transparència, un buit, que feia que es ressaltés més la part incopsable, feta de llum i aire.
Buscar i rebuscar què em movia aquesta presència i aquest buit, em va portar a diverses formes que són presents a la vida quotidiana ia les quals potser no els concedim l’atribut de bellesa que es mereixen. L'escala, l'escala de mà humil, els miralls (objectes ambigus i difícils de copsar) i les bitlles de riu.
L'ESCALA DE MÀ DE FUSTA: És una escultura transparent, té la subtilesa de la resistència, la promesa de traslladar-te de lloc si confies en la seva estructura, l'habita la llum i té la virtut de la simplicitat i la humilitat. Penjava en horitzontal a la quadra de les casa dels meus avis ; és a dir, en mi provoca records i es pinta amb la màgia dels que ja mai no sabré si va passar o només ho vaig imaginar.
EL CÒDOL DE RIU (GLERIZO): Em parla de la roca que va ser, de la muntanya que la va contenir. És hològraf i fractal, té la memòria pròpia i alhora la informació del tot. És consistent, evoca permanència, té llum condensada i quan les recullo, guarden com un tresor la calor del Sol. També com l'escala de mà, em semblen humils i simples.
MIRALL: Té forma pròpia. Se'n poden definir la forma i els límits, però alhora mostra la força del que és infinit. No puc capturar-ne el reflex, la llum que conté sense ser-li pròpia, davant de la subtilesa de l'escala, la solidesa del còdol de riu, el mirall és ambigüitat.
“Jamais réel toujours vrai” Antonin Artaud
"Conócete a ti mismo y conocerás el universo" Desconegut
"Soy nieto del campo e hijo del descampado" Usaria
Actua en el moment degut i en el lloc idoni. I alia’t. Res és gran sense aliances! Des de retornar a temporades al poble on vaig néixer, he experimentat una evolució en la manera de concebre la meva forma de treballar.
Ja no puc fer escultures d'una forma narrativa, amb una anècdota com a motor de la idea, buscar la realitat en l'aparença, ara necessito apropiar-me de la meva realitat, aquella que em configura i que a vegades s'amaga en plecs de temps i oblit. Potser oblit no sigui la paraula, doncs el que som i el que vam ser, només s'amaga, esperant que li donem una oportunitat per a mostrar-se. I encara que sapiguem que la nostra memòria és mentida, precisament d'aquesta mentida de la qual estiro per la meva narrativa, que ja no pot ser un relat lineal, sinó que necessita de la realitat. Una realitat que mai m'ha abandonat, paisatge, llums, olors, formes. Ara no evoco, ara puc tocar i ser travessat per allò essencial que hi ha en mi, aquest exoesquelet que sempre he portat posat i que mai fins ara s'ha fet visible per a mi.
Sense voler-ho, ni saber-ho m'he despullat d'idees i m'he vestit de veritat. Ara he de començar de nou, no des del principi, evidentment, sinó des d'un altre lloc, un altre punt de vista, d'olor, de fred i calor per construir el meu relat, aquesta veritat/mentida que busca i troba referències reals. Aquí el gran canvi. Aquí de nou la por al no res.
D'altra banda, en les cites del principi de la reflexió parlava de la necessitat d'aliar-se. Aliar-se amb els altres, amb la llum, amb el paisatge i les coses de l'entorn. Estic agraït. Em sento agraït perquè m'ha estat molt fàcil aliar-me en aquesta nova etapa de la meva vida. I encara que he de reconèixer que sento un cert vertigen i de vegades el meu nas ensuma la por als canvis, afegint al dubtós que sempre he estat, la sensació de buit o de no ho podré fer. Però m'agrada que el “cierzo” ara sigui veritat i que el pa, sigui pa i amb ell pugui construir paisatges i concebre idees. I que les persones; els artistes amb qui comparteixo temps i idees siguin alhora fills d'aquest temps, d'aquest paisatge, gent oberta a les aliances.