Gavarres
Jofre Sebastian
Calvari amb Dimitri Xato
Dimitri Xató (Catalunya Nord) i Jofre Sebastian (Empordà) presenten dues intervencions al Calvari (Girona), dins la iniciativa PAYART, fruit de la primera convocatòria de microprojectes de cooperació transfronterera dels Pirineus de la mà de la Comunitat de Treball dels Pirineus.
D’una banda, observem un crani d’uns 30m2 que té l’origen en el topònim de la zona: Calvari, que significa calavera. Aquest turó de Jerusalem es caracteritza per unes formacions geològiques que recorden un crani. El de Girona també respira silenci i mort, ja que l’envolten el viacrucis i les fortificacions militars que han protegit o atacat la ciutat durant segles.
D’altra banda, trobem centenars d’ocells de fang morts per terra, una al·legoria de la destrucció. El material utilitzat és un fang cru, recobert amb terra del mateix indret. A l’interior d’aquests ocells hi ha un pinyó perquè quan el fang es desfaci doni lloc a una nova vida.
Els dos artistes treballen per denunciar les ferides que pateix la natura. Tot i així, obren una porta d’esperança i reflexió perquè aquesta torni a cobrar vida.
Suroar. La mirada de l'altre
“Si mires fixament l’abisme, aquest et retorna la mirada.” Nietzsche
Ens trobem en una antiga pedrera granítica inundada. Després de dècades d’extracció, l’avarícia posà fi a la ferida i el destí feu que aquest neguit trobés una beta d’aigua i en naixés una deu, que acomiadà anys d’explosions. Però la trista història convertia la pedrera -30 metres la zona més profunda- en un abocador.
Passats 40 anys de la primera agressió, fruit d’una neteja èpica, la pau va donar lloc al silenci i al repòs d’un lloc que convida a la contemplació.
Amb l’afany de respectar l’entorn s’ha dut a terme un homenatge a la natura. Així apareixen suro i fusta, materials que feien de pell a la pedra i deixen gaudir a l’espectador de tot el que es poden dir dues cadires en silenci.
Tot i ser fill de Barcelona, sempre ha viscut a cavall entre aquesta ciutat i Vilopriu fins a posar-hi residència fixa. Aquesta situació el va condicionar durant els seus anys a la Facultat de Belles Arts en la seva obra artística i en la recerca de la seva tesi doctoral, en què busca sempre referències a l’entorn més immediat: el paisatge empordanès i la relació d’un territori que en molts casos, tot i ser aparentment verge, ha estat manipulat per l’ésser humà. Ha assistit a diversos tallers i seminaris sobre paisatge arreu d’Espanya, ha publicat en revistes de geografia i ha participat en taules rodones, fent sempre referència a la petja humana en l’entorn natural.
Tota la seva obra, tant d’estudi com d’intervenció pública, té una estètica pròpia, però acompanyada d’una crítica a la societat contemporània i a la relació amb l’entorn que l’alberga i que molt sovint malmet en ignorar-lo. Aquest fet l’ha portat a fer exposicions arreu d’Europa, els Estats Units i el Canadà. Actualment compagina el seu treball artístic amb la docència.