Un corriol d’argila blanca serpenteja per un camp d’userda i s’endinsa vers un destí incert.

Un corriol d’argila blanca travessa la bassa estada i apropa els colors de la terra.

La bassa estada escolta les xerroles dels carros i dels tràmecs, de les eugues i dels càntirs.

La bassa estada enyora els xiscles dels vailets que s’hi banyen un cop el clot s’ha buidat de terra i s’ha omplert d’aigua, granotes i canyes.

La bassa estada plora les germanes reblertes impunement de residus tòxics.

El corriol d’argila blanca deixa enrere el santuari-bassa estada i ens orienta la mirada cap al retaule policrom, ferida oberta que ha regalat al paisatge l’altra bassa estada.

El corriol d’argila blanca retorna puntejat de plomalls que ballen amb la tramuntana mentre abellerols i orenetes se’l miren des del cel.

De la inmensitat, fer-ne un lloc.

De la curiositat, fer-ne viatge: viatge puntejat de bales d’userda des d’on enfilar-se i contemplar.

Viatge tàctil per descalçar-se i acaronar.

Viatge sonor per trepitjar i cruixir... o per romandre quiet, ben quiet.

I badar.