Amb aquesta peça l'autor vol parlar de bosc i del que s'hi cou.

El suro ens dona lleves de manera renovable cada tants anys. El pi, si ho dona, ho dona tot. Abans es pelaven pins per portar l'escorça a la Pagans de Celrà per treure'n els tanins per adobar cuir. Un cop pelat, anava per bigues o altres aprofitaments de la fusta.

La caparreta del pinastre - el matsucoccus feytaudi- i la sequera s'han conxorxat i ara, ens els pelen de viu en viu.

Va agafar la pinassa (que a casa nostra no té cap ús humà) i va transvestir els pins de suro llevat, pelat. Un vestuari que el porta a mimetitzarse socialment per entomar els canvis medio-ambientals i socio-culturals que s'estan congriant.

Som a la pedrera de can Taberner de pedra calcària i nummulítica. El verd exuberant ens deixa entrellucar blocs escantonats i els abocaments dels celranencs, de quan llençar la runa i l’ampolla de Ballantine’s encara no era pecat. M’he reprimit a netejar-la. Això ho farem més endavant i ja us hi convidaré. Ara, he traçat un caminet selvàtic entre arços i groguets que menen a dues peces íntimes que goso estampar a la roca-pare/mare. La roca s’esberla i ens pareix. La primera parla del naixement i de les pors planetàries. Del pecat humà heretat –que ens volen fer creure- dels nostres antics. La segona parla de la dolçor del jaç als braços de la mare/pare. De dos metres quadrats de pell que ens connecten amb la roca i ens fan sensibles a la manyaga de l’altre, l’esgarrapada de l’esbarzer i el frec de la calcària. M’he vestit de fang per ésser més a “prop de la terra”.