Obra presentada:

 

La sureda de Can Llambí

PRÒLEG

Quan estudiava arquitectura un bon professor ens demanava als alumnes que sintetitzéssim les nostres propostes arquitectòniques en un concepte únic i sintètic que aglutinés totes les nostres reflexions sense requerir de grans elucubracions, lliure de complements superflus i suplements prescindibles. Una idea essencial capaç de mantenir-se inalterable al llarg de tot el procés creatiu.

 

REFLEXIONS

La primera imatge que vaig tenir en conèixer el tema de treball del festival d’enguany, les llegendes, va ser el de la reunió entesa com a recolliment comunitari al voltant d’un punt, una llar, com a nucli fonamental de la transmissió de coneixement, d’històries i de llegendes, de raons i de faules... que és, en definitiva, l’essència del patrimoni cultural immaterial gràcies a la transmissió oral generació rere generació.

Dins la mateixa situació escènica, i estirant el fil en aquest sentit, em transportava també a tot el que es podia revelar més enllà. Per una banda, l’exploració del cosmos i l’explicació dels seus orígens, a través de personatges mitològics o de constel·lacions astrològiques; per l’altra, el llegat de fets històrics a través de llegendes, adaptades als temps i a les comunitats però sempre amb una idea central estable i perdurable durant generacions, és a dir, essencial.

El resultat analític de tot plegat em transportava a un nou concepte contingut en la idea de reunió: la dualitat; passat i present, veritat i ficció, fluïdesa i solidesa, el yin i el yang com a matriu de totes les coses..., dues cares de la mateixa moneda, o del mateix món... Orador versus oients, llum versus ombres, so versus silenci, nucli versus perifèria...

 

LA GEOMETRIA

He mencionat l’astrologia. I les constel·lacions. Diu el diccionari que la constel·lació és el conjunt d’estels fixos o estrelles sense relació entre ells i que formen un dibuix imaginari i arbitral al cel. I jo segueixo, aquests dibuixos, simples i lineals, han permès durant generacions transmetre als nostres descendents el coneixement d’aquesta part del món no accessible i llunyana mitjançant figures geomètriques a l’abast de la nostra comprensió. Un subjecte essencial, un concepte senzill per entendre realitats complexes, el que dèiem abans... I apareix una nova dualitat: llunyà versus proper, i una altra, senzillesa versus complexitat.

D’aquí parteix aquesta instal·lació. Ara jo ho podem revelar: l’espiral. L’espiral concentra, i mai més ben dit, molts dels conceptes anteriors: la idea essencial, el nucli, la línia i la geometria, la comprensió, el fil de la vida... el fil motor, el fil generador de teixits de tota mena, tèxtils, biològics, urbans, El Teixit del Cosmos i el teixit de les teranyines.

L’espiral, simple però complexa, geomètrica, generadora de superfície, i d’espai, matèrica alhora que espiritual, i sobretot universalment recognoscible pels nostres ancestres...

L’espiral plenament present en l’Art Universal pel seu gran simbolisme i en la Natura en múltiples organitzacions cel·lulars. L’espiral relacionada amb la secció àuria, i amb el nombre d’or, garantia de proporcions harmòniques en les diverses formes de composició geomètrica, arquitectònica i fins i tot simfònica. L’espiral estàtica com a icona, i l’espiral dinàmica, com a motora. També aquí es vol recollir aquesta nova dualitat: paraments que inviten al moviment. Si un ho vol.

 

EL LLOC

No és casual que ens trobem immersos en una sureda, símbol d’una de les activitats industrials més rellevants de la nostra història local, i per descomptat de la meva pròpia història familiar. El suro pelat representa un tipus d’explotació forestal molt nostrada, amable per la comunitat, respectuosa amb l’entorn i ambientalment sostenible; encara en aplicació i transmesa també tradicionalment generació rere generació, com les llegendes.

En els suros adults, m’atrapa especialment la ferida oberta sota l’escorça resultat de l’extracció del que seran les pannes per a la indústria suro tapera. La seva alçada ens parla de la mida de l’home i de la seva relació amb la natura, d’allò que és accessible i comprensible i d’allò que s’escapa a les seves capacitats. Novament dualitats. Aquest horitzó imaginari, representat aquí de forma física, ens parla justament d’aquesta nova dualitat, l’espai proper i abastable per a l’activitat humana respecte de l’òrbita reservada al patrimoni natural, univers a conservar i protegir.

Dins d’aquest primer àmbit la proposta es desplega pel territori recollint la idea de concentració en forma d’una espiral cada cop més densa fins arribar a un nucli, un centre de totes les coses, un origen del món en termes metafísics, un punt energètic, és a dir, la llar i el relator de llegendes de què parlàvem abans.

 

EL FIL

El camí per arribar a aquest punt neuràlgic és el propi fil de la vida, el fil que Ariadna ofereix a Teseu per sortir del laberint després de derrotar el Minotaure, el fil motor, el fil de teixir teles, teranyines o argúcies... també el fil conductor de les nostres pròpies llegendes.

La idea d’aquest fil es recull aquí en forma de corda, corda de fibres d’origen vegetal manufacturades per l’home, dins l’espai reservat per a l’home; corda instal·lada sense elements accessoris i sense alteracions ni manipulacions supèrflues, només el producte, sense artificis, pura essència material, honesta, amb els seus atributs i les seves imperfeccions; corda aplicada amb la mà de l’home, instal·lada amb moviments simples i comprensibles per la comunitat... corda estesa sense fragmentar per recuperar-la en tota la seva longitud d’origen, per tornar a començar, si cal, aquí o en una altra banda.