Imatge Tania Font

Tania Font

Va néixer a Palamós el 6 de juliol de 1978. Llicenciada en belles arts, ha profunditzat en diverses disciplines com la pintura, el gravat, l’escultura i la joieria. Durant deu anys va treballar en escenografia per al teatre i la televisió, i en la realització d’escultura científica i hiperrealista per a nombrosos projectes i museus, entre ells el Museu de la Ciència i el Museu Gaudí de Reus. Amb un soci va muntar una empresa d’escenografia i rèplica científica que fa gairebé dotze anys que funciona, i amb la qual han treballat per a museus com el CosmoCaixa, el Centre d’Interpretació d’Atapuerca o el CaixaForum, entre altres.

Actualment es dedica plenament a la producció artística, centrada en l’escultura. La seva obra destaca per la presència de la figura humana,replica uhren moltes vegades utilitzada de manera arquetípica, i en la qual reflexiona sobre la construcció i la desconstrucció física i mental de l’ésser humà, sobre el pas del temps i sobre sentiments universals partint d’experiències subjectives.

Ha participat en fires d’art com Volta Art Fair de Basilea, la Fira d’Escultura de Milà, Art Up Madrid, la fira Art Montpellier, la Lille Art Up! o la Feria Estampa Madrid, i ha exposat en galeries de Bèlgica, Milà, Madrid i Barcelona, entre d’altres, amb algunes de les quals treballa actualment. Té obra permanent al museu d’art contemporani OMM de Turquia, i en algunes col·leccions. També es poden veure actualment peces d’aquesta artista a l’exposició «Del caos i el cosmos» a The Eleven House Gallery de Peratallada, o a la col·lectiva «Mar de fons», d’escultura contemporània, a la Fundació Vila Casas de Palafrugell.

Obra presentada:

On és l’aigua?

Dels espais que em va proposar el Consorci de les Gavarres, només de veure la resclosa ja em vaig imaginar les goges veient saltar l’aigua en temps passats. Immediatament també què pensarien contemplant aquest rec sec, com és ara.

I després van venir els dubtes de com havien de ser. No volia parlar de voluptuositat o sensualitat ni de feminitat, sinó de la pèrdua d’un hàbitat, encara que estigués ubicat

en un món fantàstic o oníric, i dels sentiments que això podia provocar.

Suposo que l’espectador es preguntarà per què són calbes les goges. Veig el cos com un processador que reacciona als estímuls externs, i els cabells em semblen quelcom inert que destorba, amb les seves formes, allò més important i que té vida, cada cèl·lula que forma el cos i que interacciona amb els sentiments.

«[...] per no tornar me’n vaig;

mai més veuràs les goges en garlanda

d’una banda del riu a l’altra banda

dansar pel mes de maig.

Tes cases d’una a una hi veuràs caure

com ell veurà disminuir son raig.

Cansades de vetllar entre ruïnes

veuràs desdir i ajaure

tes colossals alzines

que ha perdonat lo llamp,

i tos palaus, tres torres i piscines

jauran com flors i espines

que deixa el temps dallades en son camp.»

Poema de Canigó

Jacint Verdaguer

 



Art&Gavarres 2023- Tània Font (explicació) from 24 imatges x segon on Vimeo.